Obrir el codi significa augmentar les llibertats a través de l’enteniment del funcionament de les coses. Quan els codis estan tancats, són invisibles, impenetrables, invariables. Obrim els codis del cos, de la representació, de les relacions, de la tecnologia. Evidenciam el que empram i com ho empram. Entenem com opera la violència estructural des de relats situats. Treballam la creació audiovisual com a una eina més cap a l’autonomia, creuam sabers de diferents àmbits. Per fer-ho, construïm un espai de confiança. Perquè aquest esdevengui, respectam sense matisos el pacte col·lectiu fet des de l’inici del taller: tot el que surti d’aquest espai-temps compartit és decidit entre totes. Parlam des de diferents llocs, ens enviam missatges que són mirades, distraccions, rialles, ens contagiam. Exercir política de la representació des de la inseguretat que produeix un sistema que et fa vulnerable, fins al punt de poder privar-te de llibertat, per qüestions de gènere, raça i classe, no és el mateix que fer-ho des d’un espai de seguretat. D’aquí la cerca d’estratègies d’anonimat per cuidar-nos i anomenant-nos des de la col·lectivitat, per deixar de ser invisibles. Contar, articular aquestes violències quotidianes per mitjà de l’escolta en comú és un acte de resistència i valentia. Dos mesos d’intensitat, de responsabilitat compartida, d’aprenentatges valuosíssims d’anada i tornada. Un plaer, ¡seguim Mujeres Valientes!